Hi ha llibres que són com una mà que t’engrapa l’estómac i no te’l deixa fins al final. La mà estreny gradualment, el punt just perquè notis el dolor sense haver de patir en excés. Un dolor necessari, d’aquells que et fan reaccionar.
A Les mares no abandonen aquesta mà ens atrapa des de l’inici i ens fa mantenir fidels a la lectura. És qui s’encarrega d’aguantar-nos el cap quan el volem girar.
I és que la novel·la és dura. No ho podem negar. Però té la duresa justa per poder llegir amb consciència sense haver de tancar els ulls.
És de valentes escriure sobre salut mental i l’autora, Sandra Freijomil, n’és una d’elles. Trena una història d’històries: la història d’una nena, de la seva mare i de la seva àvia. I també de la seva madrastra, i del pare, i de l’avi, i de les amigues. Perquè una història té molts agents que hi interactuen, però una única protagonista. Una dona que ha estat filla, nena, neta, i ara és mare.
La profunditat emocional i psicològica dels personatges atrau el lector des de la primera frase i l’acompanya al llarg d’aquests anys de records, concentrats en pocs mesos, a causa de la recent aparició d’una àvia desapareguda.
Les mares no abandonen posa sobre la taula temes que ens fan mirar cap a una altra banda, com la maternitat traumàtica, la depressió o el suïcidi. Elements de la vida que no volem, que evitem, però que són presents quan menys els esperem per dir-nos que, tot i que els neguem, poden aparèixer en qualsevol moment i lloc.
Llegir aquesta novel·la és llegir literatura de la bona, on l’equilibri entre el fons, la història, i la forma, l’estil precís i net de l’escriptora, conflueixen de principi a fi.
Les mares no abandonen
SANDRA FREIJOMIL
Univers
Nombre de pàgines: 224
Premi Pollença de Narrativa
