Quan la Sílvia Soler treu nova novel·la, la meva part lectora és una mica més feliç. Sé que m’agradarà. Potser no tota la història, potser em ballarà algun detall, però també sé que gaudiré molt durant els dies que la llegeixi.
Amb Estimada Gris, l’autora l’ha tornat a encertar i a mi m’ha captivat.
La novel·la recull els passos que fa la Gris, una dona mexicana a la quarantena, per descobrir l’origen del seu avi -català, i amant de la cultura i la llengua del seu país-, que va haver d’exiliar-se a Mèxic durant la Guerra Civil Espanyola. És, doncs, un viatge des del Mèxic actual fins a la Catalunya d’abans i també la d’ara.
La Sílvia Soler ens fa reflexionar, no només sobre l’exili, sinó sobre la identitat, o la pèrdua d’ella, i la necessitat que tenim de trobar els nostres orígens.
També centra l’atenció, molt ben portada a través de la Gris, sobre la preocupant situació del català a Catalunya.
I, entremig, el rumor sobre un objecte dalinià a la família, que serveix de pretext per recórrer els paisatges estimats per l’artista.
La novel·la compta amb un ventall de personatges, cada un dels quals ofereix una gamma de colors més àmplia de la que aparenta d’entrada. Entre els personatges, l’autora hi vincula uns lligams que, sovint, poden estrènyer o poden trencar-se. Tracta molt bé el tarannà de les famílies que hi apareixen i explora amb encert els sentiments que es remouen dins d’elles.
I, com és habitual en l’autora, també trobem pinzellades on ens hem d’aturar i reposar l’emoció que ens ha causat aquella frase, aquella descripció, aquell pensament…
Estimada Gris
SÍLVIA SOLER I GUASCH
Univers Llibres
Nombre de pàgines: 218
