Hi ha llibres que sobten, potser pel tema que tracten, potser per algun dels personatges…
A L’onada ens sorprèn la narració. Ja des de la primera frase, la història ens l’explica una segona persona.
Qui està acostumada a llegir sap que aquest tipus de narrador és una aposta arriscada. No és fàcil mantenir aquest tipus de persona al llarg d’una novel·la sense perdre’n el punt de vista o sense fer-nos un embolic.
La seva autora, l’Elena Perelló Aixalà, ha sabut manejar la segona persona amb destresa i coherència, fent-nos còmplices d’ella al llarg del llibre.
Ens trobem amb la Laia, el Marc i una història d’amor i desamor que naveguen en diferents temps i intensitats.
La narració ens ajuda a acompanyar la Laia en aquesta travessia, ens apropem a ella com si fóssim la veueta que li xerra.
Com la mar, amb aquest anar i venir de les ones, a vegades gairebé sense moviment, d’altres que ens sobrepassen, la vida de la protagonista es mou seguint el vaivé d’una onada que canvia d’intensitat de la mateixa manera que canvia la seva relació amb un tema pendent del passat.
Entrem en la vida de la Laia i n’explorem cada racó, cada engruna de sentiment, i ens amarem dels seus gestos inconscients, del seu to de veu, de la tremolor en teclejar un correu…
L’autora volia escriure una novel·la de sentiments, d’emocions. L’onada és això: un navegar entre aigües remogudes, un capbussar-se per fruir, un emergir per sobreviure.
L’onada
ELENA PERELLÓ AIXALÀ
Voliana Edicions
Nombre de pàgines: 221
