Tristesa. Emoció. Amor. Nostàlgia. Bellesa.
Tot això és el que es desprèn de La isla, una obra a cavall entre un relat llarg i una novel·la breu.
La isla acull un home malalt i el seu fill, que l’acompanya en el que serà el seu últim viatge. Acull també un retrobament entre ambdós i entre l’amor que sent el pare cap al fill i l’angoixa que pateix el fill vers el pare i la seva malaltia.
Pocs personatges i dos punts de vista que s’alternen, ara l’un, ara l’altre, per explicar-nos el ball entre la vida i la mort, entre el passat i el futur. Un espai on traspua l’enyorança d’allò que fou i l’esperança d’allò que encara ha d’esdevenir.
Un relat que convida a veure la mort amb calma i maduresa, més enllà del desgast que suposi el seu apropament a través de malaltia i dolor.
Enmig, la mar, les ones, el vent, la sal, la natura d’una illa que embolcalla un final i anima un nou inici.
Escrita amb una prosa sincera, breu, com una sentència, és una obra continguda sobre la descendència i el sentit de la pèrdua.
Recordeu: La isla, de Giani Stuparich. Editorial Minúscula.
Una alenada.
