Un relat que recull la petita venjança d’una damnificada per l’expansió immobiliària a la Vall Fosca.
http://www.torredecapdella.org/relats-guanyadors-del-ii-concurs-de-microrelats-de-la-vall-fosca/
https://laborrufa.com/segona-edicio-concurs-microrelats-vall-fosca-2/
PLOF!
Camina a pas lent. De tant en tant, s’atura i tanca els ulls per aixecar el rostre cap al sol. Li agrada notar-ne l’escalfor damunt d’una pell massa curtida pels canvis de temps, la intempèrie i els anys. Torna a obrir els ulls, foscos i lleganyosos, i continua el seu passeig. No té pressa.
Deixa la L-503 enrere i enfila la forta pujada del Barranc des Verdins, esbufegant a cada passa que fa. Arriba a dalt, torna a aturar-se i descansa. Trepitja una mica de males herbes que creixen lliures. Li fan mal les potes de caminar per l’asfalt. No li agrada. El troba dur, impersonal. Gelat a l’hivern i massa calent a l’estiu. Apropa el musell gris al terra i estira un manyoc de fulles de xicoia. Mastega mentre pensa que, durant els seus dinou anys de vida, ha passat de deambular per camins de terra i pedres a carretera austera i aspra. Espui ja no és el que era.
Amb les xicoies a la boca, reprèn l’excursió matinal, remenant el cul davant els fantasmes de formigó que ara ocupen el seu antic prat. Espanta alguna mosca d’un cop de cua i pensa que s’alegraria molt si pogués fer el mateix amb els cretins que van omplir el seu poble de maons i ciment. Una fiblada de ràbia que li comença a la boca de l’estómac la fa mugir fort. I, de sobte, una revencillada li fa esclatar uns quants pets, seguits d’una taca marronosa que plantifica davant la fortalesa buida que encara s’aguanta amb un parell de grues. Plof!
Heus ací la seva petita venjança.
