M’agraden les novel·les que passen a llocs que conec. Situades en una època antiga o en el més rabiós dels presents, llegir històries ubicades a escenaris que em són propers és un afegit al plaer de la lectura en si.
A Secundaris, la seva autora, l’escriptora Núria Cadenes, ens transporta a la Barcelona de les olimpíades. Se suposa que ens hauríem de trobar amb una novel·la sobre la flamant Barcelona del 92, però Núria Cadenes opta per visibilitzar el que l’època gloriosa va voler invisibilitzar.
Secundaris navega entre aluminosi, xeringues, pobresa i bigues de ferro que apuntalen sostres enmig del menjador.
El Turó de la Peira no sortia a les notícies al 92, però és el protagonista d’aquesta novel·la que entrecreua diferents vides anònimes i secundàries que viuen al marge del que passa a l’Estadi Olímpic, però que viuen dins de la roda d’uns pisos desestructurats de famílies desestructurades.
Entre analepsis i prolepsis, l’autora juga amb aquest anar i venir enrere i endavant des de diferents veus, mentre va conformant un petit i únic univers al voltant d’un fet: el Sergi ha matat un vell.
Els personatges estan molt ben treballats i presentats, i gràcies a ells contextualitzem bé el barri que els acull i en sabem veure i entendre la vida que allà s’hi viu.
L’estil que utilitza l’autora és dur, tallant i, alhora, ric i transmissor d’una realitat i d’unes històries que aconsegueix que els i les lectores ens posem a la pell dels personatges i del drama humà que viuen.
Les històries fan patir i, a la vegada, enganxen. És un llibre que atrapa. Costa trobar el moment de deixar-lo fins a l’endemà, o fins a la següent estona de lectura.
Secundaris
NÚRIA CADENES
Editorial Comanegra
Nombre de pàgines: 152
