Un relat que mostra la realitat que sovint ens passa desapercebuda, o a la qual girem el cap.
Publicat al recull d’Històries Vives del Segrià, 6è i 7è Concurs de Relats Curts del Segrià 2019 i 2020, editat pel Consell Comarcal del Segrià.
Il·lustració d’Enric Eroles.
El camp de fruiters més proper al poble és de presseguers. Des d’aquella banda, l’església de Sant Pere queda amagada, però ningú perd de vista el turó on descansen les cases de Sudanell.
L’Aasim aboca els préssecs que acaba de collir a les caixes i s’atura un moment. S’eixuga el front amb el braç. La pell, negra, li brilla amarada de suor. Aixeca la vista i contempla el paisatge. Al seu voltant, més nois com ell traginen cubells i carretons plens de fruita vermellosa. Una mica més enllà, l’amo del terreny marxa amb el tractor. Duu el remolc carregat de préssecs i, en una estona, tornarà a buscar-ne més. L’Aasim es posa en marxa una altra vegada.
Al vespre, quan l’última gota de sol a l’horitzó és d’un roig brillant, tots els temporers arrosseguen els peus cap al camí de tornada al poble. L’Aasim és un dels últims en tancar la fila. També està cansat. Fa nou dies que va arribar a Sudanell amb dos nois més, els tres de Nigèria. I just avui, pot celebrar la primera setmana de feina. Però l’esgotament és més gran que l’alegria i prefereix descansar. S’acomiada del grup i avança per un camí terrós fins a una petita casa d’obra amb la teulada de xapa. A dins, els seus companys nigerians i un parell més de nois de Gàmbia ja estan estirats en matalassos trencats. L’Aasim es treu les xancles i les deixa als peus del seu tros de llit. S’hi asseu i es fa un massatge a les cames. Un dels companys li ofereix una ampolla de plàstic amb un cul d’aigua. L’Aasim es mulla els llavis i l’hi torna. Es deixa caure sobre el matalàs i tanca els ulls.
Quan l’Aasim es desperta, tot just s’ha fet de dia. Surt de la casa descalç i s’estira tot ell. Ben dret, fa l’efecte de ser més alt del que ja és. Entrellaça les mans darrere el clatell i respira amb profunditat. Les narius se li eixamplen quan li entra l’aire fresc. Aquella sensació no durarà massa, perquè al camp de seguida hi fa calor.
És diumenge, però els dies de la setmana deixen d’existir per als temporers. Cada dia és un dia de feina. Així que l’Aasim torna a la casa a despertar la resta de companys. Dos d’ells ja s’han llevat i rosseguen mitja barra de pa del dia anterior. L’Aasim també n’agafa un tros i es calça les xancles mentre se’l menja. Quan els cinc ja estan preparats, recorren a peu el trajecte que separa la casa del poble, uns dos quilòmetres.
A la plaça de l’església, una vintena de nois africans ja esperen. L’Aasim i els seus companys s’asseuen en una cantonada. Les campanes marquen les set del matí. Se sent apropar-se el so d’un motor. L’Aasim aixeca la vista del terra i veu aparèixer el jeep d’en Tano i una furgoneta que no havia vist encara. Els dos conductors, amb els vehicles en marxa, en baixen i es miren els nois.
-A veure! -la veu gruixuda d’en Tano ressona per la plaça-. Els qui treballeu al meu camp, ja podeu començar a passar. La resta podeu anar amb en Mariano.
Mitja dotzena de nois s’aixequen i s’apropen a la furgoneta. L’Aasim també s’aixeca, però avança cap al camí del canal. Des de que va arribar, sempre ha treballat amb en Tano. Parla fort i gesticula molt, però no els tracta pas malament. L’Aasim pensa que ha fet sort. En passar pel costat dels dos conductors, el noi veu com l’home de la furgoneta l’assenyala amb el cap mentre xiuxiueja amb en Tano. L’Aasim abaixa la mirada i desfila carrer amunt, amb altres nois, fins a deixar enrere el poble.
La jornada transcorre com les darreres set que l’Aasim ha viscut al camp. A les onze del matí ja fa calor, i en Modou avisa que poden fer un petit descans. Els nois fan cua al voltant d’un bidó ple d’aigua, a l’espera de remullar-se els braços i la cara.
En Modou és un senegalès d’uns quaranta anys. En fa tretze que treballa per a en Tano. És el temporer més antic que hi ha al terreny i l’encarregat de rebre els nous cada estiu. L’Aasim recorda que el primer que en Modou li va dir va ser sobre les seves mans. «Grans i amples. Podràs collir molt ràpid». L’Aasim fa el que pot. Té les mans grosses, sí, però els préssecs tenen un borrissol que li causa picor. Quan en Modou treballa vora seu, deixa anar un somriure ample i fa veure que li bufa els braços.
Al migdia paren una estona. Mengen i s’aixopluguen de la força del sol. L’Aasim nota com l’escalfor li crema la pell i, per un instant, enyora el seu poble, a Nigèria, on la calor pot arribar a ser irrespirable.
La tarda es passa com el matí, entre presseguers, terra i pols. Abans de plegar, els nois reben la visita d’en Tano i l’home de la furgoneta. En Tano crida en Modou i tenen una breu conversa. Quan els temporers recullen els estris i els cabassos, en Modou aparta l’Aasim. En Mariano, l’home de la furgoneta, s’ha fixat en ell al matí. Com que és amic d’en Tano, han quedat que l’Aasim anirà a treballar uns dies al terreny d’en Mariano, que té la collita més endarrerida.
De camí al poble, avui hi ha de passar a comprar pa, en Modou se’n riu. L’Aasim està atabalat. «Tothom es pensa que faig el doble de feina, però no és veritat». En Modou li dóna la raó. Diu que es passa més temps rascant-se els braços que collint. L’Aasim l’empenta suau i els dos enfilen cap a cal Miret entre riallades.
Cal Miret és d’aquelles botigues de queviures de tota la vida. Està situada a pocs metres de la plaça de l’església, en uns baixos on no hi toca mai el sol. A dins, però, el caliu que s’hi desprèn acull la clientela. Hi venen pa, tabac, fruites i verdures, llaunes, detergent i carn. I arròs, cereals, pasta per fer sopa… Una botiga petita amb una gran quantitat de productes.
Darrere el taulell, tallant carn o cobrant, sempre hi ha la Dolors. És una dona més aviat baixeta, duu ulleres i té un nervi que molts envegen. Quan obre la portalada de fusta, molt aviat al matí, ja es lliga el davantal que no es treu fins a quarts de nou de la nit.
L’Aasim només l’ha vista un cop però en Modou, que fa molt de temps que viu aquí, ja la coneix i la saluda efusiu. Presenta l’Aasim a la Dolors, que el repassa darrere les ulleres i li diu que no el tenia vist. En Modou li fa cinc cèntims sobre el noi i la feina al camp. Mentrestant, l’Aasim dóna un cop d’ull als prestatges. Hi ha productes que no ha vist mai i d’altres que li fan la boca aigua. Busca el pa, només en queda de rodó, i n’agafa un parell. Al taulell, deixa caure unes quantes monedes. La Dolors agafa les que necessita i li fa un gest perquè es guardi la resta.
-Què no parla? -pregunta a en Modou.
Aquest riu i es mira l’Aasim, que abaixa el cap i pensa.
-Hola -la veu del noi sona greu-. Gràcies.
L’Aasim s’encongeix d’espatlles i el Modou deixa anar una rialla mentre el felicita. «A poc a poc, Dolors. Ja farem que xerri!». En Modou paga un parell de llaunes de taronjada i marxen.
Caminen junts una estona fins a l’encreuament on l’Aasim es desvia cap a la casa d’obra dels afores. Assaboreixen el refresc i s’acomiaden. En Modou li recorda que l’endemà treballarà al terreny d’en Mariano i se separen.
Aquesta nit, l’Aasim dorm malament. Fa calor i, a més, està inquiet per la nova feina. Sap que haurà de recollir préssecs, però no li acaba d’agradar el canvi. Tot i així, agraeix haver tingut sort i poder treballar aquest estiu. S’adorm amb la fotografia dels seus germans entre els dits.
L’endemà, quan els companys de casa es lleven, l’Aasim ja no hi és. Ha marxat abans. De camí al poble, ha vorejat el canal de Seròs i ha entrat per l’altra punta. Ara espera que arribi la resta de temporers i en Mariano. El campanar marca tres quarts de set quan sent el so de la furgoneta. Dóna un cop d’ull al perímetre de la plaça. Encara falta la meitat dels nois. En Mariano, sense baixar de la furgoneta, crida als seus temporers que ja poden anar tirant. Clava la mirada en la de l’Aasim i, al cap d’un moment, li diu que passi amb els altres, que li ensenyaran el camí.
El nou terreny és una mica més gran que el d’en Tano. També té presseguers, grocs, amb el borrissol que pica als braços. Des de que ha arribat, fa poc més de quatre hores, l’Aasim no ha aixecat la vista dels arbres. Però sap que en Mariano no li ha tret l’ull de sobre des de que ha aparegut amb la furgoneta. Tot i això, el dia passa com qualsevol dia de feina al camp. I la resta que el segueixen, també.
És dissabte. Revetlla de Sant Joan. Fa sis dies que l’Aasim treballa per en Mariano. No duu rellotge, però sap que fa més hores que a l’altre camp perquè, quan arriba a la casa d’obra, la resta de nois ja hi són de fa estona. Avui també plega tard. Arriba a cal Miret que la Dolors ja ha tancat la porta amb clau. L’Aasim s’escola pel forat de la portalada a mig ajustar. Baixa un esglaó i colpeja fluix la porta de vidre amb els artells de la mà esquerra. Veu com la Dolors treu el cap darrere el taulell i, després de perdre-la de vista un instant, la torna a veure dirigint-se cap a ell. Quan la porta s’obre, l’Aasim li demana pa i aigua. «Si us plau», balbuceja a l’hora que uneix els palmells de les dues grans mans davant el pit.
La Dolors el fa passar. Li allarga una llauna de taronjada fresca i li assenyala una cadira. L’Aasim s’hi deixa caure i observa com la Dolors va amunt i avall per la petita botiga amb una bossa de plàstic a la mà. Tot just s’ha acabat el refresc, que la Dolors se li presenta al davant i li dóna la bossa. Està plena. L’Aasim hi entreveu dues ampolles de litre i mig d’aigua, un pa rodó, llaunes de sardines i un paquet embolicat amb paper. «T’hi he posat formatge, per si no menges porc», li diu la Dolors. L’Aasim s’aixeca i, amb la mà lliure, abraça la Dolors. Li ha sortit de dins, sense pensar-s’ho. Ella li tusta l’espatlla i l’acompanya a la sortida mentre li comenta que aquesta nit hi ha focs d’artifici i una mica de música a la plaça. L’Aasim assenteix i repeteix les paraules, però està cansat i, quan la Dolors tanca la portalada, reprèn el camí cap a la casa.
Fa dies que no sopaven tan bé. L’Aasim observa la cara de satisfacció dels seus companys i somriu. De cop, senten uns trons i surten de dins la casa d’obra. Sobre el poble, el cel es tenyeix de foc i colors. L’Aasim recorda el que la Dolors li ha explicat de la revetlla. Encara està cansat, però la resta de nois tenen curiositat per anar-ho a veure i s’hi apunta.
La plaça de l’església està força plena. Davant les cases que la rodegen, hi ha una estesa de cadires ocupades per padrines que comenten com va vestida la de casa tal o si no s’ha afaitat el de casa qual. Al mig de la plaça, la canalla tira petards i bombetes entre les cames de la gent. Sobre seu, continuen esclatant focs artificials. L’Aasim es queda bocabadat. En un tres i no res, ha perdut de vista els seus companys. Es recolza en una paret, aixeca el cap i es relaxa.
No sap quanta estona ha passat, però una música el torna dels seus pensaments. Per una punta de la plaça arriben els grallers del poble. Són una colla de joves, noies i nois, amb instruments petits i sorollosos. La gent els aplaudeix i l’Aasim també. Amb el peu, segueix el ritme i mou el cos una mica.
S’atura de cop quan sent la veu d’en Mariano vora seu.
-Vaja -l’home es frega les mans-. Veig que no et mano prou feina, que encara tens ganes de festa.
L’Aasim li defuig l’esguard i es concentra en els músics. En Mariano li segueix la mirada i deixa anar una rialla sorneguera.
-Quatre arreplegats, aquests! A més, ara marxen cap a Aitona -fa un gest de despreci amb els llavis-. Què? També hi vols anar?
L’Aasim nega amb el cap. La seva ment li diu que passar temps amb en Mariano li pot portar problemes. Però l’home insisteix.
-Jo he quedat per anar-hi amb uns amics. Pots venir amb nosaltres, si vols.
L’Aasim torna a fer que no, però en Mariano l’agafa del colze i l’acompanya fins al carrer del darrere. Dos homes més l’esperen reclinats a la furgoneta del seu cap. Un d’ells duu un bastó on s’hi recolza.
-Va, home! -en Mariano obre la porta del copilot i li assenyala el seient-. No et facis pregar tant. Va, demà pots venir a treballar més tard.
L’Aasim no sap què dir i en Mariano aprofita per empènyer-lo una mica cap a l’interior. Els altres dos homes s’asseuen als seients del darrere i es miren entre ells.
En vint minuts ja són a Aitona. Aquí sí que hi ha gent. La plaça és un bullici, sobretot de joves. En Mariano i els seus amics s’obren pas cap a la barra. Demanen quatre cubates. Un li ofereix a l’Aasim, que rebutja amb un no contundent. En Mariano somriu. Li assenyala el centre de la plaça. L’Aasim contempla una foguera força gran. Les fustes esclaten mentre el foc es manté encara viu. Alguns nois i noies salten les brases del voltant.
En Mariano l’agafa per l’espatlla i li pregunta si vol saltar ell també. L’Aasim fa que no amb el cap, però en Mariano insisteix. «Un tros d’home com tu! Amb una gambada ja ho tens fet». L’Aasim torna a fer que no, però en Mariano amaga un as.
-Si saltes la foguera, t’augmento el sou -i es treu un feix de bitllets de color taronja, com els préssecs del seu terreny-. Si saltes, tots aquests per a tu ara mateix.
L’Aasim pensa en els seus germans. Duu la seva fotografia a la butxaca del darrere dels pantalons. Tanca els ulls i en recorda els rostres riallers de quatre marrecs polsosos i desdentegats. Torna a obrir els ulls i estira la mà a en Mariano, que li estreny satisfet.
Davant seu, una noia de cabells llargs acaba de saltar la foguera. La seva colla l’aplaudeix. De lluny, se senten les gralles. El jovent de Sudanell acaba d’arribar per animar la revetlla. L’Aasim clava la mirada a les flames. El cercle es tanca al seu voltant. En Mariano ha aplegat la gent fent escàndol. «Un negre valent!», crida. L’Aasim respira. El cor li batega amb força. Es prepara. Torna a agafar aire i arrenca a córrer cap al foc. Es disposa a fer el salt. Obre les cames i desenganxa els peus del terra. I, de cop, rep una sotragada que el fa trontollar. Intenta redreçar la direcció, però el braç dret passa per damunt de les flames. Cau a escassos centímetres de la foguera i deixa anar un xiscle. Els grallers deixen de tocar i un murmuri recorre la plaça. Una de les noies de Sudanell deixa la gralla i corre cap a ell. Li fa una ullada al braç i demana que algú truqui a una ambulància. L’Aasim s’incorpora. Li salten les llàgrimes, la cremada li fa molt mal. Repassa els rostres de la gent buscant en Mariano, però de lluny se sent una furgoneta allunyar-se. S’ajup i es toca el sec de la cama, on li han clavat la bastonada que l’ha fet caure.
* * *
Avui, la plaça de Sant Pere està plena de gom a gom. A part dels veïns de Sudanell, ha vingut gent dels pobles del voltant. Hi ha una boira alta, s’hi pot veure bé, però deixa anar gotes fredes d’humitat. Malgrat això, ningú nota el fred, i menys la canalla. Els Reis Mags acaben d’arribar. Són a l’església, rebent la missa que els ofereix cada any el mossèn. Quan acaba l’ofici, Ses Majestats van a trobar la mainada. Els llencen caramels i els acaricien els cabells. Abans de tornar a pujar als jeeps per recórrer la resta de poble, en Baltasar s’arriba fins a cal Miret. A través del vidre, veu que la Dolors neteja el taulell de la carn. Obre la porta i nota el caliu de sempre.
Avança per la botiga i s’hi queda plantat al mig. La Dolors aixeca la vista i ressegueix l’alçada del rei amb la mirada. Somriu i deixa el drap. Camina decidida cap al taulell de la caixa. Al costat de la prestatgeria del tabac, hi ha un suro amb papers aguantats amb xinxetes. La Dolors despenja una fotografia. S’hi veu quatre nens somrient mig desdentegats S’apropa fins al Baltasar i li allarga.
-Sabia que tornaries -la Dolors l’abraça-. Sé allò de la foguera. I que ara vius a Corbins. En Modou m’ha anat informant.
L’Aasim agafa la fotografia i li fa un petó. La donava per perduda des de la nit del salt. Se la guarda sota la túnica i torna l’abraçada a la Dolors. Li xiuxiueja que està bé. Té feina de mosso en una granja de vaques. El tracten bé, però troba a faltar l’olor de préssec.
La Dolors li fa prometre que tornarà de tant en tant a veure-la. L’Aasim assenteix. Llavors, la porta s’obre de cop i un grapat de criatures entra corrent. Criden en Baltasar, li estiren la capa i li demanen més caramels.
L’Aasim marxa amb ells. Puja al jeep i comencen a desfilar pels carrers. Abans de perdre de vista la plaça, es gira. D’una llambregada, veu la Dolors al portal de la botiga que li diu adéu amb la mà alçada. L’Aasim li torna el comiat i es perd entre la canalla i les mares i els pares que acompanyen el seguici reial. S’acaricia la cicatriu del braç per damunt de la roba. «Hi ha marques que queden a la vista per sempre», pensa. Llavors, recorda l’abraçada de la Dolors de cal Miret. «Però les millors són les que ens queden gravades al cor».
