Relat guanyador del Premi Pirineu de Narració Literària 2024.
La decisió de tornar a casa per tancar una ferida encara oberta.
Sense crits. Només el zumzeig de l’aigua del riu. Sense crits. Ni tan sols un lament fi. Només el zumzeig i el frec del cos en l’aire i el cop contra les pedres que m’esquitxa una barreja d’aigua i líquid espès. Estenc les ales i tibo el coll per controlar el més petit moviment. El riu continua el seu curs i les pedres resten immòbils. I jo, a l’aguait una estona més, fins que recupero una postura còmoda per poder-me netejar.
Una gota densa i vermella em regalima pel coll. Amb el bec no m’hi arribo i enfonso el cap al riu, i en surto de nou i bato les ales i m’aixeco prou per espolsar-me i canviar de pedra.
Des de la nova talaia observo el cos, aquest cos del qual en coneixia l’hora de despertar-se i l’hora d’adormir-se, i el so de les seves passes i el timbre de la seva veu.
Jeu de bocaterrosa, amb els cabells desfilats pel curs de l’aigua i els braços i les cames oberts, abraçant el llit dur que l’ha acollida.
Faig uns quants saltirons i m’hi apropo. Una tela grogosa li embolica el tronc. Dels peus nus en raja un fil de sang. La voltejo. Té el crani partit i la sang, aquí, raja en un doll.
M’hi apropo sense tocar-la. Encara no. Li trobo un ull obert que mira a l’infinit, inert. M’hi apropo més i en veig el meu reflex. I, de lluny, sento el xiscle d’un company que avisa a la resta.
Torno a voltejar-la un últim cop i li busco alguna perforació. De l’alçada del ventre en degoteja sang. Remeno amb el bec fins que trobo una petita cavitat per on pessigar i tibar.
Un nou xiscle, ara més a prop, m’alerta que aviat tindré companyia. M’afanyo a atrapar un tros de carn tèbia i la degusto amb la manera que sé que ella hauria volgut que fruís.
DIVENDRES
Arribo a la borda des del vessant sud de la muntanya. He rodejat el poble sense entrar-hi. Són molts els anys d’ençà que hi vaig marxar per no tornar-hi.
Apareix davant meu com si la hi haguessin posat a propòsit, sobre un petit turó, amb el noguer en una banda i quatre troncs secs i mal apilats a l’altra. Des d’allà on la descobreixo, l’hauria pogut abraçar i quan arribo als seus peus, estenc els braços per abastir la vella casa tot el que puc enmig d’una aferrada.
N’acarono les pedres amb la galta i les puntes dels dits i se’m fa estrany i casolà a la vegada tornar a sentir el tacte fred d’aquesta façana que aguanta el pas del temps i l’abandó, com jo.
M’hi deixo caure, reposant-hi l’esquena. Les dues carreguem més anys de vida dels que ens queden per viure, almenys jo. I les dues hem estat deixades de la mà de Déu. Amb els anys no hi puc fer res. Amb l’abandonament, sí. A partir d’avui, la borda i jo, com una de sola. Així li ho prometo, mentre m’ajudo d’una pedra sortint per alçar-me i entrar a dins.
Amb una empenta, obro la porta. A terra, un escampall d’arena i fullaraca encalla l’últim tauló i queda l’espai just perquè hi passi de costat. La llum del migdia es cola per l’obertura i inunda la planta i el silenci suspès en l’aire i també la pols em reben, de nou, a casa.
A mitjans de maig el sol ja està més alt i el dia allarga. Disposar encara d’unes hores diürnes em permet prendre’m la tornada amb calma. Recorro la planta a consciència, reconeixent cada racó, retrobant el foc a terra i la roba apedaçada que omplíem de palla per fer el jaç.
Llavors, vivíem repartits en bordes, uns més amunt, d’altres més avall, amb la distància suficient per no sentir-nos sols i poder-nos ajudar quan ho necessitàvem. La canalla baixàvem a estudi al poble de la vall, a uns set quilòmetres. Hi anàvem a peu al bon temps i amb mula a l’hivern. Els dies que nevava molt ens quedàvem a les bordes. Érem tres, els dos germans de la borda de l’obaga i jo, la nena de la borda xica.
Ells, amb els seus pares, van ser els primers a marxar. Al cap de poc, dues bordes més van tancar la porta. Els de la borda de dalt i nosaltres vam quedar-nos gairebé un any més. Al final, la padrina de la borda de dalt es va posar malalta i la família va marxar. Al mes, també nosaltres. Aleshores, jo tenia disset anys. Ja no hi vam pujar més.
Una teranyina se m’enreda a la cara. Busco l’escampa, encara amb branquillons lligats amb un tros de corda gastada a un bastó d’avellaner, i aparto les teranyines més grosses i el fullam de terra. Després d’una bona escombrada, i d’haver desencallat la porta, l’obro de bat a bat i un refiló d’aire acaba de renovar l’estança.
La llum imponent del migdia queda en un glop que enfoca solament una paret. I la descobreixo allà, com si l’últim raig de sol que entra dins la borda hagués calculat la inclinació per mostrar-me-la.
Queda centrada damunt el foc a terra. Un llampec que esquinça les pedres pel mig. Si no hagués estat per la llum, no m’hauria adonat que hi és. L’esquerda té l’amplada d’un dit i l’alçada de dos pams. I, malgrat la seva presència, he decidit fer un bon foc, que les nits encara són fredes i més entre parets de pedra.
Apilo quatre troncs secs de fora i els recobreixo amb part de la fullaraca que he escombrat. De la butxaca em trec una capsa de llumins i, amb un cop de canell i una mica de traça, n’encenc un i el llenço entre el fullam i m’hi apropo per bufar i fer créixer la petita flama fins a apoderar-se dels troncs.
Tanco la porta i m’aïllo de la nit que cavalca per l’est a bon pas. Em desfaig de la roba i m’embolico amb la tela de sac que fèiem servir de jaç quan la farcíem de llana o palla, segons com hagués anat l’any, i m’assec davant de les flames agafant-me els genolls amb les mans i protegint-me el ventre.
Em van dir que no, que no era mare si vaig parir un nen mort. Em van dir que tampoc havia parit, si s’havia escolat entre el glop de sang que em queia cames avall, cap al riu.
Era setembre. Havíem sortit a collir mores pel camí vell que menava del poble a les ruïnes del castell. En el tram que vorejava el riu, ens havíem aturat i hi havíem posat els peus a refredar. Ens esquitxàvem i rèiem i jo vaig notar una palpitació petita a la panxa. Llavors, una de les noies va deixar anar un crit. I després va cridar una altra. Una tercera m’assenyalava amb la boca oberta i en silenci. Torbada, vaig mirar-me les mans i la panxa i els braços, i les dues noies continuaven cridant, i vaig mirar més avall i l’aigua del riu es tenyia de vermell. Vaig apujar-me les faldilles i un riu però de sang regalimava per les meves cames. M’eixugava amb la roba sense poder aturar-la, fins que un petit coàgul va caure a l’aigua i l’hemorràgia va cessar.
Les flames s’inflen i es desinflen i ballen entre els esgarips dels troncs i el veig allà endins, entre el taronja i el groc, arrupit com jo. Una flama en forma de nen que encara no és nen, un granet dins la foguera com el que devia tenir a la panxa. El meu nen… I m’adormo imaginant els seus braços embolicats al meu coll.
DISSABTE
Em desperto entumida. Tinc el braç dret adolorit d’haver-hi dormit a sobre tota la nit. Recolzo l’altra mà a terra i faig força fins que aconsegueixo posar-me panxa enlaire. La fredor de la pedra em recorre l’esquena i un calfred em sacseja el cos. Respiro fondo i m’aixeco amb dificultat.
L’esquerda em saluda amb una rialla vertical que sembla haver-se eixamplat, o potser només me la imagino jo, aquesta rialla és gran. Així i tot, m’hi apropo i l’acaricio. De tant en tant, va bé ser amable amb les ferides.
Obro la porta de bat a bat i surto a fora per deixar-me escalfar pel sol, que ja ha despuntat per damunt de la muntanya i s’apodera de la borda amb energia. Tanco els ulls i estenc els braços i separo les cames, que tota la calor m’entri i m’ajudi a passar el dia d’avui. Queda poc, però he d’aguantar una mica més.
La foscor dels ulls closos s’omple de petits centelleigs brillants. Els vull comptar tots, no tinc pressa, però em desconcentra un xiscle llunyà. Miro cap al cel i la claror m’enlluerna i torno a sentir el xiscle, però no veig res que l’acompanyi.
M’alço i em col·loco bé la roba de sac. Els peus, nus damunt l’herba, han adoptat el color de la pols i la cendra. Entro els troncs que queden i surto de nou per rapinyar algunes tiges seques dels marges de la borda, males herbes que persisteixen hivern rere hivern i reviuen de nou a la primavera.
De petita, els de les bordes anàvem a fer llenya tot un cap de setmana, quan no teníem estudi. Ens endinsàvem al bosc i el temps es quedava fora. Si feia bonança, dormíem entre els troncs que els grans anaven tallant i els xics anàvem apilant. A mà o amb el carro i la mula, tronc rere tronc anava fent créixer la muntera de cada borda.
Hauria de trobar llenya per passar els últims dies, però aquí dalt no existeix el temps ni la pressa i el cel no amenaça amb pluja ni fred, i faig com el temps que no existeix i em deixo portar. Aprofito per passejar pel voltant de la borda i recollir quatre fulles seques, que amuntego per a després, i enfilo el prat fins a arribar a les bordes veïnes. La borda de dalt és l’última. En segueixo el camí que surt del seu prat, vorejat per esbarzers i avellaners i alzines, i davallo fins al començament del riu. Des de la meva alçada, el riu se sent esmorteït. Aboco mig cos i el saludo i m’estic allà una bona estona, captivada per un davallar d’aigua que mai és igual que l’anterior, com les flames del foc.
En tornar, m’assec sota el noguer, al costat de la meva borda, i m’abraço els genolls i hi reposo una galta. Alguna voliana volteja les flors i el zumzeig d’abelles m’abalteix i no sé si m’arribo a adormir, però em sembla somiar la cara del meu nen, tot vermell, que em somriu des del mig del riu i m’aixeca el braç.
Obro els ulls i parpellejo unes quantes vegades per aclarir la vista i el veig plantat davant meu uns metres enllà. Em mira fix. Ell, immòbil. Jo, també. Els meus ulls en els seus fins que fa una giragonsa amb el cap. Aleshores, em desplego i estiro els braços per sobre el cap i estiro també les cames i ell recula.
M’aixeco i ell infla les ales. Encara els meus ulls en els seus fins que bat les ales i emprèn el vol. Em deixa descalça sobre l’herba, admirant-lo i sabent que sé que és ell, el meu nen que abans de néixer ja va volar.
Segueixo el voltor amb la mirada fins que el perdo muntanya enllà. Qui sap si ja ha travessat a la vall veïna. El Pirineu és així, tan separats els uns dels altres i tan a prop a cop de vol. Per això he tornat.
Ell era del poble del costat. Llavors, anàvem de l’un a l’altre enfilats en el cotxe d’algú o al remolc d’algun tractor i ens passàvem l’estiu rodant de festa major en festa major. Quan vaig perdre el nen, igualment es va voler casar amb mi i vaig anar a viure amb ell i els seus pares i al meu poble hi anava menys, fins que ja només hi baixava els diumenges de mercat o el dia que hi jugàvem a bitlles. I malgrat la distància entre pobles, mai he trobat la soledat com aquí a la borda.
Quan naixem, naixem sols. Quan morim, també. La borda i la seva solitud. Només el sol durant el dia i el foc al vespre.
Em passo la resta del dia recollint branques seques i branquillons i trobo un parell de troncs a la borda de l’obaga, una mica humits però prou valents per atiar el foc si convé.
Ho carrego tot cap a la meva borda, també les fulles del matí, i preparo el jaç al foc sense encendre’l. L’esquerda m’observa els moviments, més pesats i lents que quan vivia aquí. A ella, els anys l’eixamplen. A mi, els anys m’empetiteixen.
A bocafoscant torno al riu. M’assec al voral del precipici i hi llenço pedres. Una, dues, tres… El sol s’ha post i la llum somorta enrareix la tarda. Quatre, cinc, sis… Paro l’orella més enllà del barboteig de l’aigua i em sembla sentir els crits del voltor. Set, vuit, nou… De tant en tant, alguna de les pedres esclata contra les roques de la llinda i ressona enmig del silenci i, per un instant, m’esfereeix. Només un instant, perquè la remor torna de nou i llavors sento pau.
Abans d’agafar fred, enfilo camí avall i arribo a la borda ja de nit. Encenc un bon foc i em repenjo a la porta, encara oberta, per assaborir la nit creixent. La vida a muntanya comença ara, amb el grunyir dels senglars als prats de la vora i l’aleteig dels muricecs aquí i allà, competint amb el carrisqueig d’algun grill. De lluny, em sembla sentir l’udol d’un xut però estic cansada i prefereixo sentir, només, el crepitar dels troncs. Tanco la porta i m’arrauleixo davant del foc. L’esquera em sotja i jo la sotjo a ella en una mena de competició estranya, com si sabés que no és l’única de la borda.
DIUMENGE
Fa dies que somio amb el nen. Quan em passa, l’endemà sento una pau que em fa respirar més tranquil·la i se’m dibuixa un fi somriure als llavis. Aquesta nit hi he tornat a somiar. Era al riu, altre cop, i sobre seu volava un voltor. M’aixecava el braç i jo a ell i cridava un hola fort, però ell no deia res. Em mirava fix fins que es capbussava al riu i ja no tornava a sortir i el voltor volava en cercles allà on el nen s’havia enfonsat.
Obro els ulls i les parets em saluden. Somric en recordar el nen i el voltor. Aquí, tot agafa una dimensió diferent. És per això que he vingut. Per recuperar el sentit que m’havien fet perdre els de poble.
Havia estat un càstig, deien. Per no haver-nos casat primer, asseguraven. Però tampoc en matrimoni vaig poder tenir cap altre fill. Havia fet les coses malament, afirmaven. O potser era un problema d’ell, dubtaven. Em vaig abandonar a poc a poc. Primer va ser el cabell, que em recollia amb una cua mal feta que s’anava desfent durant el dia. Després, la roba. Ja m’estava bé vestir les faldilles i rebeques de la meva sogra, no necessitava més colors que el gris o el marró. També va ser el somriure, que va deixar d’aparèixer un dia qualsevol. Alguna cosa per dins se m’obria i em recordava la ferida. Una bretxa entre el cor i el ventre.
Torno a somriure sabent-me aquí i enlloc més i m’aixeco de terra amb esforç. Avui, no només tinc adolorit el braç. També la pelvis i la cama em fan mal, però aconsegueixo posar-me de peu i obro la porta de bat a bat i m’escalfo de nou amb el sol.
M’assec al graó de l’entrada i em trec la roba de sac. Necessito que se m’escalfi cada centímetre de la pell. Estiro les cames i les separo i recolzo els braços enrere i alço el cap. El sol em recorre la punta dels peus i em puja per les cames. M’entra a dins pel sexe i s’atura al ventre.
El dia que el vam fer va ser ventós. L’havia ajudat a pujar el ramat als prats més alts i, en tornar, havia començat a bufar fogony. Vam arribar a casa seva despentinats i amb la roba malgirbada i encesos de galtes per la calor.
Em va arrambar sota l’escala, tapant-me la boca amb una mà i portant-se el dit als llavis. Els seus pares se sentien lluny, les veus venien del pati del darrere. Em va estirar de la mà i vam pujar a la seva habitació. L’escalfor de les galtes m’havia baixat avall i a ell el penis se li havia tibat tant que se li marcava amb els pantalons posats. Es va despullar de baix i jo em vaig treure les calces i em va penetrar fort i diverses vegades, fins que va sospirar i es va deixar caure al meu costat uns minuts. Jo em vaig aixecar i em vaig netejar el sexe amb el mocador de roba que sempre duia a la màniga. Em vaig pujar les calces i vaig arreglar-me la faldilla i els cabells abans de sortir de la casa de puntetes. Aquella nit vaig somiar la cara d’un nen, amb els seus rínxols i els meus ulls foscos.
M’abraço la panxa i allargo els braços fins a rodejar-me tot el que puc. Sento el batec del cor més endins del ventre, una pulsió de vida com la que vaig sentir aquell dia al riu, abans que es convertís en una pulsió de mort. Mort i vida, tot en un mateix batec. Vida i mort, tot en el meu nen.
El xiscle llunyà del voltor em saluda des d’un lloc on no m’hi arriba la vista. M’aixeco i deixo la roba de sac al graó. Passejo fins als prats de la vora entre flors que reviscolen de la nit i abelles i borinots que van per feina. El seu vol és tan ràpid que no els veig aletejar les ales. La pressa de saber-se una vida curta els empeny a moure’s a una velocitat que jo ja fa anys que vaig abandonar-la.
Vaig decidir anar-me’n lluny i l’hi vaig dir. Ell no s’ho va prendre malament, però tampoc va fer res per ajudar-me a marxar. Vaig fer cap a la ciutat on moltes amigues de la joventut hi havien començat noves vides després dels estudis. Tanmateix, la ciutat ho havia canviat tot. Cada centímetre d’asfalt separava les persones, cada edifici tapava un tros de cel.
Jo hi vaig arribar buida i grisa i una ciutat també buida i grisa em va engolir durant anys. No hi vaig estar malament. No hi vaig estar bé. Hi estava. El record del nen va quedar en uns minuts de pensament cada tres-cents seixanta-cinc dies. La resta del temps el vaig dedicar a treballar, alimentar-me, dormir. Un dia i un altre. Un any i un altre. Fins fa tres dies.
El voltor apareix per l’oest. Vola sobre meu alt, en cercles amples, com si abracés totes les bordes en cada volta. Deixa anar un altre xiscle. Felicita la meva decisió de tornar.
He recuperat els colors. Ja no vesteixo de gris ni marró. Aquí vesteixo el blau del cel i el groc del sol. Vesteixo el verd dels prats i el vermell del foc. Torno a sentir l’energia dins meu, com un corrent d’aigua, un riu que em travessa de dalt a baix, de baix a dalt, un ritme incessant. I ja estic preparada.
Passejo fins a la meva borda i hi entro. Saludo l’esquerda amb una carícia i li dono vida encenent el foc. La porta oberta i el sol que entra ben endins, acompanyant-me a mi i a l’esquerda. I me la miro de nou, eixamplada d’ençà que vaig venir, i deixo anar una riallada imaginant-me-la créixer durant la nit a empentes i rodolons, volent ser més que jo per saber-se la mestressa de la borda. I ric encara més i el ventre em fa mal de tant de riure i el dolor em recorda el dolor que va venir després del glop de sang al riu, el dolor al poble, el dolor a la ciutat, i ara ploro perquè el dolor no ha marxat, que em batega més fort que mai en el punt on vaig sentir la bategada de vida abans de la mort, i ploro entre rialles i ric amb les llàgrimes amarades a la cara. I em deixo caure davant el foc.
Em desperta un soroll estrany, a camí entre xiscle i renec. Obro els ulls sense pressa. Entreveig el foc fent-se petit. Repasso les parets i el sostre des de la meva posició, estirada de panxa enlaire. La llum que entra de fora ja no és tan intensa com quan m’he adormit. El que queda és un raig estret que il·lumina una cantonada d’on hi penja una nova teranyina.
Una remor em fa tombar. Feixuga, rodolo sobre el meu cos pesat i, de bocaterrosa, el puc veure. Em mira des de fora, sense travessar el llindar. Giragonseja el cap un parell de cops i fixa els seus ulls en els meus, ja oberts del tot.
Recordo el somni que he tingut. De nou, el nen i el riu i el voltor voleiant sobre seu. El nen em feia un gest. Vine, vine, he imaginat que em deia.
Els seus ulls en els meus i els meus en ell. Immòbil. Jo, també. I somric.
―Gràcies per esperar-me.
La meva veu em sorprèn. Em costa reconèixer-la, fonda, greu, com si parlés la meva entranya i no pas jo.
M’aixeco maldestre amb moviments lents. No m’agradaria espantar-lo. Busco la roba de sac i m’adono que l’aixafa amb les potes.
Tota jo, nua, tal com vaig arribar en aquest món, davant d’ell, nu, tal com va arribar en aquest món. El meu embolcall s’estremeix. Tinc una mica de fred. El seu embolcall el protegeix. Les plomes marronoses el mantenen en caliu. I em sorprenc de la fortalesa que sento.
Avanço cap a la porta i ell fa uns salts enrere. Recupero la roba de sac i m’hi embolico. Ha arribat l’hora. Em giro un instant. M’acomiado de les brases que, sense pressa, es van marcint al foc a terra. L’envejo. M’acomiado de la teranyina, impassible persistència en tornar a viure. L’admiro. M’acomiado de l’esquerda. Potser la veig més petita, ara. Potser s’encongeix davant la meva decisió. O potser només m’ho imagino. Li cedeixo el meu lloc a la casa.
Acaricio la paret de fora com vaig fer quan vaig arribar. L’acaricio i avanço cap al prat sense mirar enrere. La porta ha quedat oberta. La nit hi entrarà d’aquí a unes hores i demà el sol la tornarà a escalfar. I la nit altra vegada, i el sol l’endemà… i així una roda vital de natura.
Les bordes queden lluny. He enfilat el camí del riu fa estona. Ell voleia sobre meu, en la llunyania. El sol es manté en el seu punt més elevat. Les volianes ballen entre les flors dels marges. Un bon dia de primavera per marxar.
Arribo on he d’arribar. Sota meu, el riu zigzagueja entre les pedres. Aixeco el cap i ell vola en cercles. He trobat el seu lloc. El meu lloc. M’abraço el ventre i noto l’esquerda oberta. Avui es tancarà.
Alço de nou la vista al cel. L’última imatge que vull endur-me amb mi és ell i el seu vol i el blau immens que m’acollirà aviat. I em deixo anar.
Sense crits. Només el zumzeig de l’aigua del riu. Sense crits. Ni tan sols un lament fi.
